I em desfaig

Pujo al bus al Passeig de Sant Gervasi com cada matí, i només sento que rumors de la notícia que sembla que ha tocat tot el barri. Ell es fill d’un estimat veï i ella era de la “jet-set” de la Barcelona dels anys setanta. Ara ell és odiat i ella, bé… ella ja no importa. De fet ella m’és completament igual a mi.

El noi en qüestió es diu Miquel i estudia batxillerat al mateix institut que jo. El primer cop que el vaig veure, ell jugava a futbol al pati i vaig pensar: “a aquest me l’he de follar”. Cada diumenge anava a veure’l jugar contra altres instituts. Tenia una actitut molt agresiva mentre jugava, tots els músculs tensos i l’expresió dura amb la mirada serena, fixe en la porteria. I jo que només mirava el seu peu colpejant la pilota. Recordo un cop que l’arbitre va anular un gol seu per fora de joc i el Miquel es va enfadar tantíssim que es va abraonar sobre ell convertit en una massa forçuda i violenta, plena d’energia destructora i li va fer escupir mitja dentadura d’un cop de puny.

En aquest moment que tothom mirava l’afortunat àrbitre sagnar, em semblava veure que els núvols s’obrien i en queien pètals de rosa, tan vermells com la seva sang, barrejats amb queixals i ullals i jo baixava cap a la gespa,el Miquel s’acostava al final de l’escala i besant-me la mà m’acompanyava al centre del camp on m’arrencava els pantalons i follavem entre els aplaudiments de tot l’estadi que s’animaven quan ell ja estava a punt de correr’s. En alguna altra ocasió m’havia imaginat intercanviant llocs amb la pilota: jo m’asseia arraulida als peus del Miquel, que agafava embrenzida i em xutava amb tota la seva força, directament entre els pals contraris. Jo em quedava estabornida dins la porteria, satisfeta d’haver-lo ajudat a guanyar aquell partit mentre ell celebrava el gol amb un crit d’animal en zel.

M’aixeco del meu seient al bus i m’acosto al lloc del conductor per agafar un diari del dia. Busco la notícia i la llegeixo fixant i interioritzant cada detall. Al meu cap vaig creant una imatge nítida de l’escena, però al lloc de la dona m’hi veig a mi mateixa, fingint ulls d’atemorida i demanant-li que no em faci res. Ell no m’escolta, però em clava una mirada neta i decidida i em colpeja fins que se li envermelleixen els nusos dels dits. Cada cop que les seves mans i el meu cos es troben apareixen rams de violetes, que se m’impregnen a la pell i ens encisen en un conjur que ens afecta només a nosaltres dos, units per la passió a la seva violència. De cop el Miquel té a les mans una ampolla de gasolina i jo m’agenollo davant seu amb els braços molt oberts, i espero rebre tot el que em pugui donar. Després em somriu, i molt lentament, gaudint de la meva ànsia, treu una caixa de llumins, la rasca, es mira la lleugera i perillosa punta iluminada, i la llença sobre meu molt satisfet. Jo m’escalfo i em desfaig.

Advertisements

3 thoughts on “I em desfaig

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s